Vías del tren
(Un sentiment immigrant).
Mentre contemplava desaparéixer el tren vaig pensar que la poesia ocorre per si mateixa sempre que hi haja almenys dues sendes que prendre. Vaig assumir que en la vida, com en les vies, això hauria d'estar garantit.
Esta vesprada i este tren no s'emportaven res meu en realitat, no obstant això em vaig sentir un poc immigrant en vore´l allunyar-se, per la qual cosa ràpidament em vaig disposar a caminar en direcció contrària, entre esperançats i acomiadats que no acaben de soltar del tot el comboi o l'estació, i abstraient-me estratègicament de la diferència entre partir i tornar.
Vaig decidir conduir el meu pas malintencionat cap a una desena de coloms que, molt junts, es procuraven el seu berenar en l'andana i a les que únicament va paréixer pertorbar-les el fet de perdre la proximitat amb el grup.
¿Me n'hauria anat de casa o hauria arribat a casa al fi?
No és que em semblara important la resposta, sinó que més prompte em pareixia important conservar l'alternativa intacta per tal que continuara provocant, possiblement, la poesia.
