El que estava faltant
Quan era xiqueta vaig escoltar dir sobre certa persona que havia nascut "amb una copa de menys".
Em va paréixer bonic i encertat perquè aquella mirada era sens dubte trista, i perquè aquella metàfora era sens dubte comprensiva.
Seria incapaç d'assegurar que fóra aquella la nit en què començara a preguntar-me sobre el que li podia estar faltant al món, però el que sí que puc dir és que durant molts anys
vaig perseguir eixa resposta. Naturalment, al mínim moviment en el tauler el propi món es disgregava com "rílkicos" vidres d'un calidoscopi.
I torna a començar.
Dins de les meues possibilitats intel·lectuals intente contemplar la realitat des de la major quantitat possible de perspectives i pel que fa al nostre món, sempre he sospitat que darrere de les imperfeccions (per adjectivar amb melindro) poguera subjaure una única i bàsica carència. Però en aquell temps no la vaig trobar. Poc després em vaig pujar a un tren equivocat, en un moment equivocat i sense cap oportunitat per a reaccionar. I ben prompte la que s'estava disgregant era jo.
Vaig fer aquell viatge convertida en un espectre, desconnectada de mi mateixa i buscant una porta a palpes, mentres veia la meua vida passant a gran velocitat per les finestretes. La idea de botar en un moment així pot ser aterridora per a qualsevol i també ho era per a mi. Ara sé que només alguna cosa cruel, aborronadora i impossible podia sacsar-me i fer que botar sense xarxa no significara res, però llavors no ho sabia. I aquella pèrdua em va mossegar a traïció com un gos bavós i astut.
El dolor tan insuportable em va colpejar contra totes les preguntes, va violar les meues perspectives superficials i es va encruelir amb mi fins a fer-me recordar que l'única cosa realment necessaria és allò que desitjaries salvar en un naufragi. Després de fer-me recuperar este pensament, i sense llevar-me l'ull de damunt, va començar el seu lent retrocés i va anar ocupant el seu racó, al mateix temps en què el meu món fictici es desmadeixava suaument com a fils de fum, abandonant-me en una mena de vall virtual on m'esperaven reunides la passió, la tendresa i la màgia.
Però jo venia a recordar aquella nit, en aquell pub subterrani a Madrid, quan aquell primer tango cantat des d'esta nova perspectiva de les coses va obrir la meua ànima en dos. Recorde que aquell còctel inestable que ja llavors començava a ser jo, li va donar al meu cant un cos emocional que mai li havia pogut donar la meua xicoteta veu. Mentres cantava, ja podia el món desintegrar-se totes les vegades que volguera o poguera. Fins i tot podia desintegrar-me jo amb ell perquè no m'importava. Vaig comprendre que sempre que seguira el fil de la passió hi hauria una porta d'emergència per a mi.
I eixa nit la resposta a la meua antiga pregunta va eixir al meu encontre: resultava ser que el món...
havia nascut amb una copa de menys. Perquè al món li fa falta un glop de passió...perquè què és un món sense passió?
I em vaig adonar llavors d'açò que et dic ara. Pots creure'm, no és cap bogeria.
Simplement Al món li fa falta un tango.
