pilar rodríguez-castillos

Esperant que tornara

Per a molts és més sensat viure sepultats en una situació fantasma que obrir la porta a la crida de la llibertat. Estimulats per la memòria del dolor de l'absència sol ser seductor enganyar-se amb els vestigis d'un simple raig de lluna... però per fortuna la veritat amb el seu natural insubmís sempre acaba per fer-se escoltar.

M'agradaria poder recordar vagament la nuesa d'uns amants en acurada recerca d'un pols, una afinitat, potser una harmonia. Però sempre acabe buscant inútilment un indici de tendresa, entre les rialles i el cansament després d'haver-nos passat vesprades senceres en el llit més pròxim on ens assaltara la passió.

Jo, fins i tot hui no sé per què aquella voracitat em va ocórrer transcendent encara que si sé que molt prompte vaig comprendre que, eliminat aquell desig bàsic, no quedaria cap pàgina que escriure. També vaig assumir amb esbalaïdora tranquil·litat que no existia ni una possibilitat que ell m'ataüllara. Però en comptes de detindre'm, vaig tancar els ulls i vaig prémer l'accelerador a fons i em vaig dedicar a acceptar un per un tots els convencionalismes que sempre m'han repugnat i de sobte em vaig trobar centrada en un únic objectiu: fugir d'ell sense abandonar el barco. Havia botat en caiguda lliure just fins a les antípodes del meu ideal de vida per un assumpte de llit... i m'afonava a tota velocitat en el fang de la meua pròpia desesperació. Va ser llavors quan en un passeig nocturn va vindre al meu encontre aquell bar pretenciós de llum grogrosa, en un cantó per Callao I Santa Fe. Allí, amb un conyac oficiant d'anestèsia, de sobte la veritat em va trencar la boca obrint-se pas i no la vaig poder contindre. Allò va ser com parir...tremend i gloriós alhora.

En el camí de tornada el meu acompanyant portava l´ànima als peus...però aquella nit inclús l'implacable calor de Buenos Aires em semblava amigable. No ens miràvem ni parlàvem i jo mantenia una serietat impecable per a oferir els meus respectes al seu dol...però llavors va haver de detindre's i comprar aquella rosa espentant aquell tropell de culpa sobre mi. Vaig acceptar ambdós: la culpa i la rosa, devastada i amb renovades ganes d'escapar. A penes vaig encertar a girar la meua cara per tal d´eludir la seua boca i em vaig sentir segrestada en una cutre escena de telenovel·la de la vesprada. Per un segon el vaig despreciar amb vehemència per no saber res de mi fins aquell extrem quasi insultant.

Tanta fúria vaig sentir allí de peu amb la rosa en la mà, muda i amb la mirada perforant el paviment, que vaig sentir la urgència de furgar en el lloc que havia intentat assignar-li a aquell home en els meus afectes. Anava a la recerca d'algun indici, alguna clau, alguna cosa que em permetera alçar la mirada i mirar-lo d'una altra manera. Però el monstruós buit que vaig trobar em va pertorbar fins a fer-me pensar que potser havia de donar una oportunitat a la seua història, prenent en compte la idea trillada que ningú es mereix tant de desamor.

Subtilment angoixada vaig alçar la mirada...però al trobar-me amb els seus ulls vaig comprendre que ell no renegava del buit. Em vaig adonar que ell no tenia idea de la intensitat amb què jo podia sentir. I vaig comprendre que encara que haguera aconseguit tindre accés al meu món, li hauria semblant rar i fins i tot incòmode. Alleujada i còmplice amb mi mateixa em vaig somriure endinsant-me en un silenci de mort i vaig començar a caminar. I no tornaria a detindre'm.

La meua felicitat justificada m'embriagava perquè suposant que l'amor ens haguera sobrevolat alguna vegada s'havia anat tot just en arribar. I no seria jo la que em quedara allí ni un segon més de la meua vida esperant que tornara.